...i quan la nevada es perdia enllà i devenia subtil com una polseguera i els guardins s'havien fos en ella, la Mila restava encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien a poc a poc, s'encrestellaven, s'enaiguaven tots, i la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que els mateixes filaven al llarg de les galtes, i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, desprès glapitant i precipitat i la l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics.
... y cuando la nevada se perdía a lo lejos y se volvía sutil como una polvareda y los guardines se habían fundido en ella, Mila permanecía todavía inmóvil en su distraimiento, y sus ojos abiertos y encantados se abrillantaban poco a poco, se envidriaban, se humedecian todos, y al final se desprendian dos lágrimas plenas, que caian sobre sus brazos cruzados. otras lágrimas acompañaban a las primeras, quietas, seguidas, abundantes, temblando una detrás de la otra en el hilo de plata que ellas mismas hilaban a lo largo de sus mejillas, y al fin llegaba el estallido del llanto: al principio trémulo e inseguro como el de una criaturita perdida, después latiendo y precipitado y a lo último sin freno, alocado y lleno de suspiros y gemidos histéricos.
Cáp. XI. Mal de muntanya. Solitud. Victor Català. (Caterina Albert i Paradís)